1. |
Baina!
03:29
|
|
||
|
Quan em preguntes què és el que vull i què és el que em passa.
Quan m'ofereixes riure amb tu i no fa gràcia.
Quan interpretes que tot el que gira et sobrepassa.
Quan assumisques que el teu estel s'apaga.
No sigues baina, ets un pesat.
No em supliques, he de marxar.
No és cap problema, la realitat.
No entens que un 'no' és un missatge clar.
Si em persegueixes, t'allunyes de mi trencant la feble connexió
com un imant de polaritat canviada, tu em provoques reacció.
Malgrat la teua obsessió, jo et continue parlant, i tu insisteixes més, més, més i més.
Ja estic cansada de tu, no tinc per què aguantar, estic molt molt molt farta!
No sigues baina, ets un pesat.
No em supliques, he de marxar.
No és cap problema, la realitat.
No entens que un 'no' és un missatge clar.
No sigues baina, ets un pesat.
No em supliques, he de marxar.
No és cap problema, la realitat.
No entens que un 'no' és un missatge clar.
|
||||
2. |
Anna Krushchenko
03:39
|
|
||
|
No sap a qui vol.
Anna Krushchenko, una espia doble de l'amor.
Tenia clara la misió, no anava a permetre's un respir.
La clau i escut per no patir és fer un treball de precisió
Es va infiltrar, era la millor per a explotar la debilitat
Un enemic ple de vanitat va ser atacat directe al cor
Però no sempre és fàcil ser una gran professional;
tot és molt més difícil amb un error monumental.
Si baixes les defenses potser es pare el teu motor;
fugir de les ofenses no alleujarà el teu dolor.
Per quin motiu el persegueix? Somiava en furtar la seua olor.
Es recordava d'aquell color, marcava els dies amb un guix
Arriba el dia de disparar, fins ara no sap el que triar
Però no sempre és fàcil ser una gran professional;
tot és molt més difícil amb un error monumental.
Si baixes les defenses potser es pare el teu motor;
fugir de les ofenses no alleujarà el teu dolor.
No sap a qui vol.
Anna Krushchenko, una espia doble de l'amor.
|
||||
3. |
Monstres
03:37
|
|
||
|
No digues que no existeixen, perquè s'entretenen al meu cap.
No digues que no fan por, no entens el que em passa.
Quan cau el sol i es fa de nit creues l'ambre amb mi.
Un punt de no retorn, d'acomiadar-te, mai estàs tu ahi.
Tanques la porta comença la festa.
Volen les fades, fugen dels monstres.
No digues que no existeixen, perquè s'entretenen al meu cap.
No digues que no fan por, no entens el que em passa.
Un dia em vas prometre que tenies un antídot molt bo.
Que si tancava els ulls ja no els voria, podria guanyar sense tu.
Tanques la porta comença la festa.
Volen les fades, fugen dels monstres.
No digues que no existeixen, perquè s'entretenen al meu cap.
No digues que no fan por, no entens el que em passa.
Ara que tinc tot el control no vull deixar de somiar.
Si em desperte en la nit, no és per cap monstre ni dolor,
és que esta crua realitat és molt pitjor que un malson.
Tanques la porta comença la festa.
Volen les fades, fugen dels monstres.
No digues que no existeixen, perquè s'entretenen al meu cap.
No digues que no fan por, no entens el que em passa.
|
||||
4. |
Esclat en la cara
03:53
|
|
||
|
Potser que triomfe el dolor perquè algunes persones ja no tenen cor.
Des de les 8 del matí autòmats deambulant, és molt llarg camí.
No saben viure amb goig, prefereixen fugir, l'obsessió és el roig.
És un desig amagat, així no és evident que han comés l'atemptat.
Borinot, pensa un poc!
I jo no vull cantar-la, perquè m’esclatarà en la cara.
Ja estem perduts, ja es coneix, és un míssil directe que destrossa l'eix.
Tota la gent espantà que no va refugiar-se de la gran riuà.
Jo no ho vaig vore al gener, soc l'únic responsable d'obviar el carrer.
Crec que ha arribat el moment: deixar-se arrossegar per la força del vent.
Borinot, pensa un poc!
I jo no vull cantar-la, perquè m’esclatarà en la cara.
I jo no vull cantar-la…
|
||||
5. |
Mig ple
03:23
|
|
||
|
Voluntad és el que has construït.
Un treball any rere any.
Amb esforç, ja faça sol o vent,
renunciar en ocasions.
Qui podria imaginar-se on anaves a arribar
conservant la ment gelada i pas a pas?
Quan la pluja són les llàgrimes que mai vas a plorar
perquè el got estava ple i tu l’has buidat.
Trompellot!, de qui estàs fugint?
Molta gent ha preguntat.
Tant de temps i encara no has entés
que ets tu eixe enemic.
Qui podria imaginar-se on anaves a arribar
conservant la ment gelada i pas a pas?
Quan la pluja són les llàgrimes que mai vas a plorar
perquè el got estava ple i tu l’has buidat.
Per moltes forces que pugues guardar
és molt possible que trobes un mur
Cada vegada que et vulgues rendir
pensa com has arribat de lluny.
Qui podria imaginar-se on anaves a arribar
conservant la ment gelada i pas a pas?
Quan la pluja són les llàgrimes que mai vas a plorar
perquè el got estava ple i tu l’has buidat.
|
||||
6. |
Un nou pla
03:32
|
|
||
|
Qui tinguera una miqueta més…
un poquet de temps per compartir.
Arriscar sense posar-se arnés,
deixar-se caure, amagar la por, fugir…
Tots els límits me'ls marcava jo,
dibuixava obstacles al meu cap,
mai trobava el camí ideal.
Tapant-se els ulls amb una bena no et pots orientar.
Pujar muntanyes, baixar abismes, creuar la mar...
I ara sols voldria fer un salt,
un bot enorme com el d’un gegant,
arribar a qualsevol racó.
I veure com les coses impossibles són reals.
Somiar despert, intensament, pot ser un bon pla
Com podria canviar?
Com podria avançar?
Com podria trencar amb el passat?
|
||||
7. |
Animal
04:04
|
|
||
|
Tu em fas riure, saps estimar-me, però de sobte em fas sentir fatal.
Pots conduir-me fins on no arribe, descontrolar-te i acabar molt mal.
No tingues pressa, puc esperar-te; de colp t'enfades i ho vols tot per a ja.
Jo quan esclate, soc un animal, soc un radical, incontrolable.
No em mires, em fas riure.
No em provoques, no vull que esclate el volcà.
Puc enssenyar-te totes les coses, si vols oblides tot el que has aprés.
Tan prompte puges com dius que baixes; desaprofites tot el que has escalat.
Saps com guanyar-me, també com perdre'm; el temps que passa no el recuperarem.
Jo quan esclate, soc un animal, soc un radical, incontrolable.
No em mires, em fas riure.
No em provoques, no vull que esclate el volcà.
Tinc por a deixar, tinc por a tacar, un record de mi inexplicable.
Jo quan esclate, soc un animal, soc un radical, incontrolable.
|
||||
8. |
El teu propi cel
03:21
|
|
||
|
Tu, que estrenes cada dia un somriure, que descobreixes mil camins,
amb la innocència de qui pensa que la gent és bona.
Tu, que col·lecciones sons i paraules, que creus en dies infinits,
que eres feliç amb coses tan menudes i ordinàries.
Pujaràs cada muntanya i entropessaràs,
i cada caiguda més gran et farà.
No, no puc apartar les pedres que fan difícils algunes sendes.
No, no puc evitar que algun dia gris et vinga a buscar.
De la mà et portaré i juntes vorem bellesa on no sospitàvem.
A poc a poc (et) soltarem i conqueriràs el teu propi cel.
Tu, independent i amb els teus principis, faràs allò que vulgues fer,
t'enganyaràs i encertaràs: obrir camí no és fàcil.
Jo, el simple públic de l'espectacle hauré de vore't caminar
(en)creuant els dits perquè la consciència siga ferma.
No, no puc apartar les pedres que fan difícils algunes sendes.
No, no puc evitar que algun dia gris et vinga a buscar.
De la mà et portaré i juntes vorem bellesa on no sospitàvem.
A poc a poc (et) soltarem i conqueriràs el teu propi cel.
|
||||
9. |
Podemos bailar
04:35
|
|
||
|
Des que arribaren els coets, van desintegrar l'existència.
Tu pensaves que havia esclatat, jo apostava per la renaixença.
Com ho podem salvar? Tempesta forta, trons i llamps.
Dibuixàrem un mapa en la casa, un intent barat de convivència.
Quan trobàvem el camí ideal, ens trencaven el moment del clímax.
Com ho podem salvar? Tempesta forta, trons i llamps.
Un dia de setembre va obrir-se el cel, anava a ser la nostra oportunitat.
Ens vam pujar tots dos a l'autobús amb un bitllet d'anada sense tancar.
Ens preguntàrem que no havíem contemplat, per què ens perseguia la realitat?
Volíem construir un món paral·lel on recuperaríem el nostre estel.
‘Podemos bailar, en la oscuridad’
|
||||
10. |
El mestre de l'amor
03:08
|
|
||
|
Tinc un pla, un projecte imbatible i emocionant.
Res provat, però confie en la intuïció.
No em calien instruccions ni manuals.
Estava tot ben ajustat al meu cap.
Però de sobte vaig notar la tremolor…
que no em deixava respirar ni avançar
Ho vaig somiar, m'ho vaig escriure i fins i tot dibuixar.
Com un rellotge suís, tot ben calculat.
Caminar per una fina realitat…
Seria un èxit o catàstrofe total.
Però de sobte vaig notar la tremolor…
que no em deixava respirar ni avançar
Potser m'estava emportant per l’emoció,
però em donava igual, havia de saltar!
Podria ser el mestre de l'amor
|
||||
11. |
Sibèria
04:13
|
|
||
|
Ell va agafar una ruta plena de camins infinits
de poble en poble per la Sibèria, i no era exagerar.
I caminar no minva distàncies, cada volta està més lluny.
Perquè el país que deixava enrere, és un país gelat, amb un temps aturat.
No era gens fàcil trobar conversa, versos que han caducat
I la mirada que un dia trobes fuig per por a compartir
I caminar no minva distàncies, cada volta està més lluny.
Perquè el país que deixava enrere, és un país gelat, amb un temps aturat.
I volar, descobrir d'on eres tu, traslladar-te a un lloc on ningú vol viure ja.
D’aquell camí, d’aquella distància vam omplir la motxilla.
Una experiència que no s'oblida, menys la gent que queda enllà.
I caminar no minva distàncies, cada volta està més lluny.
Perquè el país que deixava enrere, és un país gelat, amb un temps aturat.
I volar, descobrir d'on eres tu, traslladar-te a un lloc on ningú vol viure ja.
|
||||
Atlàntic Valencia, Spain
Con la publicación de Desnivell positiu, Atlàntic vuelve con material nuevo tres años después de lanzar el segundo disco, Volem els ponts, galardonado como Mejor disco pop en los Premios Ovidi de 2020.
Atlàntic recommends:
Nuestra otra banda!
go to album
El debut de Moonflower
go to album
Mañana por la mañana
by Iba Andando
La banda anterior a Atlàntic
go to albumIf you like Atlàntic, you may also like:
the 🌍 is ending and i ❤️ u
by Jack Goldstein
Jack Goldstein's deeply personal exploration of love and grief is expressed here through a blend of emo and hyperpop.
go to album
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
Record Dealin' Dick EP
by THE MONA REELS
The Mona Reels take on record clerk mansplainers with catchy power pop on this lively new EP.
go to album
